És a l’ordre del dia; alguns manifesten sense complexos que està de moda, altres parlen de l’enorme evolució que ha fet el dret de família des de l’entrada en vigor l’any 2010 del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona ia la família, i de això intentarem parlar. La veritat és, sigui com sigui, que efectivament el dret de família ha patit una enorme evolució durant els darrers anys deu anys aproximadament.

L’evolució a què fem referència no és únicament de naturalesa processal, fruit de les darreres reformes de la Llei d’Enjudiciament Civil i altres lleis amb clara incidència en el procediment civil, reformes parcials de magnitud diversa que han anat afectant en menor o major mesura la tramitació del procés civil, o les modificacions recents fruit de l’entrada en vigor de la nova Llei de la Jurisdicció Voluntària, aquesta qüestió podria ser motiu d’un altre post, sinó també variacions molt importants de naturalesa terminològica, desapareixent, per exemple, conceptes com el del “règim de visites”, parlant-se avui dia de “sistema de relacions amb el pare i la mare o de repartiment del temps entre progenitors”; el gran avenç a què fem al·lusió l’ha propiciat la instauració de la custòdia compartida com a sistema ordinari, habitual i normal a acordar com a mesura definitiva amb posterioritat a la ruptura familiar; dit d’una altra manera, el nostre ordenament jurídic ha evolucionat instaurant la custòdia compartida com el sistema normal a l’hora de decidir amb qui viuran els fills després de la ruptura familiar; el sistema preferent avui dia a l’hora de decidir com els progenitors es repartiran el temps que passaran en companyia dels fills.

L’advocat que des de fa anys es dedica al dret de família és un bon testimoni d’aquesta evolució; anteriorment, si s’arribava al jutjat per no haver estat possible assolir un acord extrajudicial recollit al conveni regulador, es feia intentant que es concedís la guarda compartida a un dels progenitors, sol·licitant-ho majoritàriament el pare en els darrers anys i des de l’any 2005; en canvi avui dia, i des de l’any 2010, d’arribar a judici, el que s’intenta si es dóna el cas és que s’atribueixi la guarda individual al progenitor que la sol·liciti, podent ser que tots dos la peticionin, és clar, però sent normalment la mare la que persegueix aquest pronunciament en seu judicial; és a dir, anteriorment discutíem en el marc del procediment contenciós de ruptura de convivència estable de parella, separació o divorci si l’exercici conjunt de la guarda resultava la mesura més beneficiosa per als fills comuns i si podia ser adoptada en benefici d’aquests, mentre que avui dia, en aplicació de la legislació civil catalana i fruit d’aquesta evolució, correspon a l’autoritat judicial valorar si la custòdia individual resulta més beneficiosa que la compartida, i les parts han d’acreditar, amb els mitjans probatoris que considerin oportuns, que l’atribució de la guarda només a un dels progenitors és més beneficiosa per als fills comuns que l’establiment d’una custòdia compartida. L’evolució es fa més evident.

I no només el Codi Civil de Catalunya instaura la guarda compartida com el sistema habitual i preferent, que s’ha de considerar el normal i desitjable, sinó que els nostres tribunals més alts han anat interpretant la norma des de la seva entrada en vigor, analitzant i desenvolupant els requisits i circumstàncies que la fan aconsellable, a què ens referirem més endavant, pronunciant-se recentment en el sentit que la custòdia compartida ja no és la mesura excepcional, com ho era abans, sinó que ha de ser considerada com una mesura normal, la que es entén que permet fer efectiu el dret que tenen els fills de relacionar-se amb tots dos progenitors el màxim temps possible, en igualtat de condicions, contemplant-la així com la regla general i la solució a acordar en la majoria de conflictes familiars; i és que la idea o principi rector per decidir sobre l’atribució de la custòdia, o com els progenitors es repartiran el temps amb els seus fills amb posterioritat a la seva ruptura, no és protegir el principi d’igualtat entre progenitors, sinó que la custòdia compartida està pensada per protegir els menors i és en el seu únic benefici que ha de ser acordada.

Així, actualment s’entén que la custòdia compartida és la que més apropa al model de convivència existent abans de la ruptura matrimonial, la que garanteix als pares la possibilitat de seguir exercint drets i obligacions inherents a la potestat o responsabilitat parental amb plena normalitat, fent-los participes en igualtat de condicions del desenvolupament i creixement dels seus fills, cosa que sembla també el més beneficiós per a ells. Consideren els tribunals, que quan abans a un progenitor se li atribuïa la guarda i custòdia d’un fill, se li donava a entendre que a la pràctica estava exercint tant les funcions ordinàries inherents a la pàtria potestat com la guarda ordinària, quedant l’altre progenitor com un simple pare que en determinades ocasions podia visites als seus fills i, de vegades fins i tot, decidir sobre qüestions més transcedents que els afectessin, amb molta sort; com a conseqüència d’això, avui dia ja no s’han d’emprar determinats conceptes, com ara règim de visites, que s’ha substituït pel de períodes de permanència o de guarda dels fills amb cada progenitor; i és tal l’evolució a què fem referència, que ara es considera que tret de situacions d’estades molt restringides amb un dels progenitors, sempre i en qualsevol cas parlarem de guarda i custòdia compartida, a fi d’evitar que un dels progenitors quedi absolutament marginat de la vida i dia a dia dels fills, abans gairebé podíem parlar d’un progenitor alimentant i pagador que veia els seus fills, sent molt afortunat els caps de setmana i la meitat dels períodes de vacances.

Cal matisar que parlar de guarda i custòdia compartida no suposa parlar obligatòriament d‟un repartiment igualitari de les estades dels fills amb cada progenitor, no necessàriament; no es pressuposa de manera obligatòria tot i que parlem d’una custòdia compartida que el fill ha d’estar una setmana amb el pare i l’altra amb la mare, ja que aquest tipus de repartiment per setmanes alternes, tot i que no deixa de ser cert que és el que majoritàriament acorden els nostres tribunals, no pot ni ha de ser la solució majoritària, per exemple, no és la idònia quan hi hagi nens de menys d’un any; amb això, no només apreciem clarament l’evolució a què fem referència, sinó la clara superació de conceptes i el fet que parlar d’atribució d’una custòdia compartida serà ja normal, habitual i totalment aliè a la manera com els progenitors es distribuiran temps amb els fills, que podrà ser per setmanes alternes o no; en conseqüència, s’entén que caldrà estar al cas concret i, en atenció als criteris establerts pel legislador, i que els nostres tribunals han anat analitzant, desenvolupant i interpretant, recollits tots ells a l’article 233-11 Codi Civil de Catalunya, ia totes aquelles circumstàncies que resultin dinterès concret per al cas, decidir en benefici dels fills.

La nova regulació legal s’observa amb claredat amb tot allò que implica necessàriament la superació de conceptes com custòdia monoparental o règim de visites, cosa que hem de ser capaços d’exposar amb claredat; avui dia ja no s’entén que els fills convisquin amb un dels progenitors i que l’altre es limita simplement a visitar-los, sinó que tots dos progenitors, quan tenen els seus fills a la seva companyia o sota la seva guarda, exerceixen les seves funcions parentals, enteses com tals: alimentar-los, fer deures, participar a les activitats escolars, els porten al metge si és necessari i es posen malalts, els acompanyen a les activitats extraescolars, els transmeten els seus valors, pautes educatives, es preocupen per la seva situació personal i social, participen en les activitats lúdiques, festives i esportives, ja siguin de naturalesa escolar o extraescolar, en definitiva, exerceixen de pare o mare. Es fa evident que l’exercici de les funcions parentals respecte dels fills és compartit, cada progenitor les exercirà quan els tingui a la seva companyia independentment del temps, que podrà ser més o menys, en què estiguin sota la guarda, que podrà ser igual o desigual en atenció a moltes altres circumstàncies fins i tot alienes a la pròpia capacitat dels propis progenitors per a la cura dels seus fills, valorant altres circumstàncies com els horaris laborals del pare i de la mare.

A la vista del que s’ha exposat anteriorment és evident que l’evolució en matèria de dret de família instaurant la custòdia compartida com a mesura habitual ha comportat canvis de naturalesa terminològica i, com ja hem referit també a l’inici, de tipus processa, i ara cal presentar-ne obligatòriament un document anomenat pla de parentalitat, anteriorment només es parlava de conveni regulador d’efectes de divorci, que detallarà totes i cadascuna de les funcions que cada progenitor assumirà respecte a la guarda, cura i educació dels fills, com ara: les tasques que s’ha de responsabilitzar cada progenitor amb relació a les activitats quotidianes dels fills, la forma que s’han de fer els canvis de guarda i, si escau, com s’han de repartir el cost que generin, el règim de relació i comunicació amb els fills durant els períodes en què un progenitor els tingui amb ell, el règim d’estada dels fills amb cadascun dels progenitors en períodes de vacances i en dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o per a la família, el tipus d’educació i les activitats extraescolars, formatives i lúdiques, de lleure i lleure si escau, la forma de prendre decisions relatives al canvi de domicili i altres qüestions rellevants per als fills, la forma de complir amb el deure de compartir tota la informació sobre l’educació, salut i benestar de els fills, entre d’altres.

L’anomenat principi favor filiï o bonum filiï és el que impera i regeix en aquesta matèria, en això sí que no hi ha hagut cap variació; al contrari, es pot parlar de reafirmació; cal estar sempre i en tot cas a l’interès superior del menor per decidir sobre el tipus de guarda, o més aviat avui dia, per decidir en el marc d’aquest exercici conjunt de les responsabilitats parentals com els pares es repartiran el temps en companyia de els seus fills. Són molts els avantatges que segons incomptables feines i estudis proporciona, sempre que sigui possible, reiterem, un repartiment igualitari del temps entre progenitors, entre els quals cal destacar la possibilitat d’exercir els drets, obligacions i participar en igualtat de condicions en el desenvolupament i criança dels fills, no qüestionar-se la idoneïtat de cap dels progenitors, evitar dinàmiques de dependència en relació amb els fills, més cooperació que afavoreix l’adopció d’acords, desaparició dels problemes relacionats amb privilegis vinculats a l’atribució d’una custòdia exclusiva, com l’ús de l’habitatge familiar o quanties de les pensions alimentàries, evitar el sentiment de pèrdua que pot tenir el progenitor quan se li atribueix la custòdia a l’altre, entre d’altres.

En tots els sentits doncs el dret de família ha evolucionat els darrers anys, considerant-se avui dia que ambdós progenitors són aptes i estan capacitats per establir una relació viable entre ells, amb l’objectiu de facilitar als seus fills una comunicació més freqüent i equitativa; que sens dubte és beneficiós per a tots els implicats.